diumenge, 9 d’octubre de 2011



PARLAMENT EN L'HOMENATGE DE L’AJUNTAMENT D’ARTANA A 
JOAN PLA.
AUDITORI D’ARTANA, 21 DE JULIOL DEL 2010.


Vull agrair públicament a l’Ajuntament d’Artana, representat en aquest acte pel seu alcalde, la regidora de Cultura, i per un representant de l’oposició, que ha dut endavant aquesta iniciativa, aquest homenatge que heu considerat per a un dels fills d’Artana, del qual, naturalment, em sent molt orgullós. I també, com no, vull agrair a Marta Pla, i a Joan Llidó, el seu esforç en la preparació i conducció d’aquest preciós acte, en què hem gaudit del bon fer d’aquests escriptors novençans, i potser del futur, d’alguns dels presents. I és en aquest treball, en l’educació de la llengua i de la literatura, de la imaginació i de l’esforç, on rau el futur de la generació que ens haurà de substiuir.
Aquest homenatge, si em permeteu, vull compartir-lo i fer-lo extensiu al poble d’Artana. A tot el poble. I el vull compartir perquè tots fem el nostre esforç personal, des del nostre treball diari, en fer-lo progressar. No és mai el treball d’una sola persona. I, com no, a Merxe, la meua esposa, que amb la seua dedicació als treballs de casa, m’ha pèrmés de disposar de tot el temps necessari per dur endavant les meues fantasies literàries. Però ja que m’heu escollit a mi com a cap visible, us diré que també el vull compartir perquè és ací on em vaig criar, vaig aprendre la llengua, de boca dels meus pares i dels veïns. És ací on totes les meues vivències durant la infantesa i la joventut van conformar que jo assumira la meua identitat, la de pertànyer a un poble, immers en una història, en una llengua i en una cultura, també una agricultura i una gastronomia, que tot és cultura, que jo vaig fer meues. He volgut ser fidel a les meues arrels, també sent universal, obrint-me a tota la cultura, perquè ningú no té la veritat absoluta, però sense oblidar que ‘qui perd els orígens, perd la ideentitat’ com canta un dels nostres cantants més significatius, com és Raimon. No em de menystenir la nostra identitat pròpia si no volem trair els nostres avantpassats.
I com veieu, quan l’obra està ben feta, és perseverant, també acaba sent reconeguda. Vos confessaré un secret: la meua primera narració conta una història de la nostra comarca, de la bellíssima Serra d’Espadà. Una narració primigènia que narra el món de les bruixes que hi havia als nostres pobles i en concret a Artana, on hi vivia la bruixa major. Aquell era un món tancat i perseguit per les autoritats religioses, tot i que alguns defensen que les bruixes no eren sinó les dones que coneixien el secret de les herbes medecineres, dones curioses i intel·ligents, incompreses en el seu temps. Després va seguir una altra història, relacionada amb un personatge del poble, No fiqueu llorers sobre el meu nom, que va acabar sent premiada a València. Però si alguna obra ha tingut un èxit aclaparador ha sigut aquella que ha sabut transmetre la bellesa de la nostra terra amb el baladre com a rerefons, i la voluntat de dos joves d’estimar-se per damunt de totes les convencions socials en uns temps difícils, com va ser l’amor de Sergi i Maria en Mor una vida, es trenca un amor. És el baladre de la nostra rambla i el sol enlluernador dels nostres carrers. Però Artana també és present en altres novel·les com El crist romànic, L’última papallona, o en la recentment publicada El secret del collar de diamants. L’Ombria, les Penyes Altes, el Barranc de Castro, el calvari simètric, el seu castell o, fins i tot la partida d’El Mig de l’Horta hi han quedat escrits per a sempre. I aquests noms, fent un incís, em fa recordar que cal normalitzar i oficialitzar els topònims, ja que El mig de l’Horta té un sentit i Media Huerta un altre. Ja que li falta l’altra meitat d’horta… I no em faré pesat perquè Marta Pla i Joan Llidó han sabut fer un bon tast de la meua trajectòria com a escriptor.
He volgut recuperar les paraules de la meua infància, les que van estar prohibides quan de menuts la meua generació i les anteriors vam anar a escola. Són les que conformen la base de la nostra cultura. Les paraules amb les quals relacionem les coses. Cal que sapiguem transmetre el nostre món, a través de les paraules, als nostres fills, de generació en generació, perquè ningú no trenque la cadena i en algun temps algú es lamente dient: ‘Once upon a time people talked valencian in this town…’ Així, en anglés. Perquè si oblidem la llengua pròpia, i perdem el lligam amb la terra, per què en un món globalitzat no podem acabar oblidant què som ni qui som…
Però vull acabar amb un missatge d’esperança. Que estos xiquets i xiquetes que ara veuen el futur amb il·lusió i esperança, tinguen tots els mitjans i l’ajuda dels pares i de la societat per a dur-los a terme. Que algun dia el poble d’Artana també es puga sentir orgullós perquè algun d’estos fills retorne al poble i li oferisca el fruit del seu esforç.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada